Per Arturo Pardos. Duc de Gastrònia

 1.- Aquesta noia sóc jo

Em dic Li, i sóc pianista.
Tenia jo, llavors, vint-i-tres anys.
M’agradava molt Fa, un noi d’Arquitectura.
Vaig reservar una taula per a dues persones, al meu nom, al restaurant Fu.
I vaig convidar a Fa a sopar amb mi a Fu.
Fa va acceptar encantat.
Volia jo seduir Fa, i Fu era el restaurant més fi de la capital.
Entrem els dos a Fu, jo al davant.
Li vaig dir al recepcionista:
—Bona Nit! Sóc la senyora Li. He reservat una taula per a dues persones.
Un cop asseguts, es va acostar el sommelier a la nostra taula.
Li va preguntar el sommelier a Fa:
—Perdó, senyor, ¿desitgeu prendre un aperitiu?
Fa em va mirar.
El sommelier es va girar i em va mirar.
El sommelier es deia Ki (duia el nom brodat a la camisa).
Em va dir Ki, molt somrient:
—Una copeta de vinet rosadet fresquet per a la senyoreta…?
Li vaig respondre a Ki que “m’agradaria veure la carta de vins”.
Va tornar Ki amb la carta de vins i la hi va oferir a Fa.
Va marxar Ki.
Fa em va passar la carta de vins.
Vaig triar el champagne i vaig trucar a Ki.
Li vaig demanar a Ki l’ampolla del champagne triada per mi.
Al cap d’una estona, va tornar Ki amb l’ampolla i la hi va presentar a Fa.
Fa li va dir a Ki que me la mostrés a mi.
Ki em va ensenyar l’ampolla.
Vaig comprovar que era la sol·licitada per mi i la vaig acceptar.
Ki la va destapar al gueridó.
Va portar el tap sobre un platet.
Va deixar el platet amb el tap davant Fa.
Fa li va dir a Ki que el platet era per a mi.
Ki va agafar el platet i me’l va posar al davant.
Va tornar Ki al gueridó i va agafar l’ampolla.
Es va aturar davant Fa i li va dir:
—Perdó, senyor, vol tastar el champagne?
Fa li va dir a Ki que el tastaria jo.
Ki em va donar a tastar el champagne.
El vaig tastar i el vaig aprovar.
Em va dir Ki:
—Moltes gràcies, senyora!
I, llavors, em va servir.
A continuació, va servir a Fa.
Amb la segona ampolla de vi que vaig demanar, va passar el mateix.
I igual amb la tercera.
A la quarta, ja tant ens era a Fa i a mi el que feia Ki.
Etcètera.
Al final, li vaig demanar el compte al cambrer, de nom brodat Le.
En Le va portar el compte a Fa.
Fa em va passar la safata amb la nota.
Vaig dipositar la meva targeta de crèdit a la safata.
Va venir Le i va agafar la safata amb la meva targeta.
Em va dir Le:
Moltes gràcies, senyora!
Va marxar Le.
Va tornar Le i va dipositar la safata davant Fa.
Fa em va tornar a passar la safata.
Vaig signar el resguard.
Vaig deixar una generosa propina a la safata.
(El servei havia estat molt simpàtic i excel·lent el menjar.)
Va tornar Le i va agafar la safata.
En veure la propina, es va dirigir a Fa i va dir:
—Moltes gràcies, senyor!
A la porta, em va preguntar Ki:
—Li ha agradat el rosadet fresquet que li he recomanat, senyoreta?
Li vaig recordar que no l’havia pres, que havia demanat champagne.
Ki em va contestar, somrient, disculpant-se:
—És el costum, sap vostè?
Vaig mirar a Fa. (Crec que vaig sospirar.)
Sortim Fa i jo al carrer.
Fa, admirat, em va dir a cau d’orella:
—Ets meravellosa, Li!
Doncs, això.
Van passar deu anys i vam estar Fa i jo molt units.
I això tot i que Fa va saber que Ki, el sommelier de Fu, era el meu germà, i Le, el cambrer que ens va atendre, el meu pare, que, per cert, era l’amo de Fu.
Le i Ki sabien que Fa m’agradava molt.
I jo els havia dit, trista, que Fa era una mica masclista.
Aquella nit, Le i Ki van actuar per a mi.
Gràcies a la forma de comportar-se Ki i Le, Fa va entendre.
I per això em va dir: “Ets meravellosa, Li!”.
Avui, ja molt anciana, recordo aquell temps de innocències.
Estic sola.
Va morir Ki, va morir Le i va tancar Fu.
I Fa també va morir.
Sóc vídua, però tinc champagne.
A les 19:00 hores, a la residència diuen:
—A veure, el xampany de la vídua, que és l’hora!

 

2.- Les aventures del Cogote

     (Any 1995. En un restaurant de la plaça de Chueca de Madrid, un  client demana una copa de Cogote, un aiguardent de poma, semblant al calvados francès, però fet a Espanya.
     El sommelier porta l’ampolla de Cogote i la hi mostra al client. Aquest mira amb deteniment l’etiqueta i li dóna el vistiplau. El sommelier serveix.
     El client contempla l’aiguardent a contrallum, l’olora, remena la copa, el torna a olorar, el tasta i diu, feliç:    

CLIENT:
—Fa temps que ho afirmo: A Espanya tenim un calvados tan bo com a França! O millor encara!

SOMMELIER (somrient):
—Moltes gràcies, senyor!

(El client demana la nota, paga i se’n va encantat.
Al cap de pocs dies, aquest mateix client sol·licita una copa de Cogote en un conegut restaurant de gran luxe. El sommelier li porta l’ampolla i la hi mostra. El client examina l’etiqueta i dóna el vistiplau. El sommelier serveix.
El client mira l’aiguardent a contrallum, l’olora, remena la copa, el torna a
olorar, el tasta i diu, empenyent la copa.)

CLIENT:
—Això no és Cogote!

SOMMELIER (desconcertat):
—Disculpi, senyor…?

CLIENT:
—Li dic que no és Cogote.

(El client torna a tastar l’aiguardent.)

CLIENT:
—Conec bé el Cogote i aquest aiguardent té gust de fusta, d’alcohol i de poma, però les tres coses per separat, sense conjunció, sense harmonia.

SOMMELIER (preocupat):
—Senyor, aquest Cogote és autèntic i jo mateix he destapat l’ampolla…

CLIENT (condescendent):
—No poso en dubte la seva honradesa. Però he pres Cogote fa uns dies a un restaurant de Chueca, i no tenia res a veure amb aquest!

SOMMELIER:
—Senyor, jo…

CLIENT (suaument):
—El Cogote de Chueca era deliciós, fi, exquisit… (una pausa, mentre olora de nou la copa) Aquest sembla de garrafa!

SOMMELIER (molt ofès):
—Senyor, si us plau! A aquesta casa mai hem…! (Etcètera)

*** *** ***

     (Ara, una altra versió. El sommelier de Chueca va emplenar una ampolla de Cogote
buida amb el gran Calvados X*, més car —o potser no— que el Cogote.
     Per què va actuar així el sommelier de Chueca? Per què el sommelier de Chueca
li va servir al client el Calvados X* que estava dins de l’ampolla buida del Cogote, en lloc de servir-li Cogote d’una ampolla de Cogote amb Cogote?
     Un menjador de gulas congelades se sentiria, per ventura, defraudat si, després
de demanar unes ‘gulas congelades a la bilbaïna’, li servissin ‘angules fresques a la bilbaïna’, i li cobressin aquestes últimes al preu de les primeres? Etc.
     A més, el client de Cogote X* se n’aniria encantat, afirmant: «A
Espanya, no tenim res a envejar a França!».
     Al sommelier de Chueca ningú podria acusar-lo d’omplir ampolles amb
«coses pitjors». I al restaurant de luxe?)

*** *** ***

SOMMELIER (sardònic):
—Potser l’aiguardent que no era autèntic era el del restaurant aquest de la plaça de Chueca. Per aquesta zona, ja se sap…

CLIENT (irònic):
—Caram, el que faltava! Seria la primera vegada que algú ofereix un Petrus a canvi d’un vi de tetrabrik! El de Chueca era el Cogote exquisit i autèntic que jo conec, el que prenc sempre allà.

SOMMELIER (altiu):
—Si m’ho permet el senyor, vaig a obrir davant seu una ampolla nova.

Client (en un a part, sospirant):
—El Senyor t’ho permet, fill; el Senyor és tot misericòrdia…

(Porta el sommelier una ampolla precintada de Cogote, l’ensenya al client, la compara amb l’anterior confirmant que són idèntiques, l’obre, se serveix en una copa de tast, mira, olora i tasta.)

SOMMELIER (seriós i segur de si):

—És idèntic a l’anterior, senyor. És el mateix Cogote!
(L’hi dóna a tastar al client en una copa nova.)

CLIENT (el tasta i diu, suaument i cruel):
—He d’admetre que té vostè tota la raó… En efecte, aquest segon Cogote és igual que el primer Cogote que m’ha servit, el d’aquesta altra ampolla de Cogote. Però, en ser iguals tots dos Cogotes, són, evidentment, tan mediocres l’un com l’altre…

SOMMELIER (obrint molt els ulls):
Senyor, el Co…!

CLIENT (interrompent-lo):
—Potser passa com en aquelles pel·lícules espanyoles de fa anys, i coexisteixen dues versions diferents del Cogote: una per al restaurant de Chueca i una altra per a les cases de categoria…

*** *** ***

         Comprovació empírica molt recomanada per a tastos: el sommelier serveix en dues copes idèntiques la mateixa
quantitat d’aiguardent de dues ampolles del mateix format embolicades en paper d’alumini, per no poder identificar-les amb la vista.
Una conté Cogote i l’altra el Calvados X*.
          A continuació, se li demana al client que, sense pronunciar paraula, els tasti tots dos.
Als 7 segons —sona una campaneta, avisant—, que empenyi una de les copes, sentenciant amb aquest senzill gest l’aiguardent que rebutja. Als
experiments fets a la Mesa Crítica de Chueca, el tastador empenyia sempre la copa del…
        Quin dels dos aiguardents era el rebutjat? I per què?
La naturalesa delirant d’aquestes qüestions permet a aquest sainet prolongar-se ad libitum i ad infinitum. Així, per exemple:

1. El client rebutja la copa que conté el Cogote.
2. El client rebutja la copa del Calvados X*.
3. El client dubte i no sap quina de les dues rebutjar.
4. El client és un timorat i tria un qualsevol, sense cap criteri. Quin?
5. A cada elecció el client dóna o no explicacions (nècies, intel·ligents, professionals, d’aficionat…)
sobre els dos aiguardents, motivant la seva elecció. I s’equivoca o no s’equivoca. I encerta o no l’encerta.
6. El sommelier té una opinió oposada o igual a la del client.
7. El sommelier sí que ha omplert amb aiguardent de garrafa una de les dues ampolles.
8. El sommelier que ha emplenat l’ampolla és descobert, però es defensa negant ser l’autor.
O no ho nega. O no es defensa. O es fa el suec. O res…
9. Intervé un veí de taula que es diu ser un ‘expert’, o no.
10. Intervé, o no, un famós crític de calvados, que passava, o no, per allà.
11. Intervé un asturià patriota, o no, que se sent ferit, o no, en el seu patrimoni…

*** *** ***

        El lector SIC (sensible, intel·ligent i culte), vostè, aprecia immediatament les
notables possibilitats combinatòries que ofereix aquest sainet.
        Ah!, i es preguntarà vostè per què això dels ‘set segons’ i campaneta. L’hi ho explico: ‘7 segons’ és un MacGuffin, un vell i exquisit whisky escocès que…, etc.

3.- El tap de la banyera

Al migdia, vaig netejar la gran banyera i la vaig omplir d’aigua.
La banyera està a la terrassa de casa meva, i la meva casa enmig del camp.
El camp on hi ha casa meva, tota pintada de vermell anglès, és la Manxa.
Era el 29 de juny, festa de sant Pere i sant Pau, i feia molta calor.
A la nit, l’aigua de la banyera estaria a la temperatura ideal.
Desitjava jo companyia per beure champagne a la banyera, a la nit.
Així que vaig sortir de La Maison Rouge i me’n vaig anar al Bar de la ciutat.
Quan vaig entrar al Bar, la Cli estava sola a la barra.
La Cli era una bella dona madura vestida amb poca roba.
La Cli em va dir que estava farta dels nois ‘pesats’:
—Els nois pesats són els que no paren de parlar-te del champagne.
Els nois pesats ho sabien tot del champagne, tot, i s’ho repetien:
—Que si brioix, tabac, maduixetes, mantega, forn, malolàctica…
 Segons aquests nois, el champagne s’està posant de moda a Espanya.
Un noi pesat i guapo li havia dit a la Cli que una ampolla de champagne contenia 216.000.000 de bombolles. I li ho va escriure així: 63 x 106, caligrafiant-li-ho amb un retolador taronja indeleble, aquí. “On, Cli?”, li vaig preguntar. “Aquí, To!”, em va dir la Cli, somrient i obrint-se una mica més la brusa blava, ja molt oberta. Va ser quan em va ensenyar la Cli on aquell guapo noi pesat li havia escrit ahir 63 x 106: sobre l’arèola del mugró esquerre. Però el noi ho havia escrit en nombres romans: VIIII. XVI.
—Per què en romans, Cli? —li vaig preguntar.
—Les corbes em fan riure, To! —em va respondre la Cli, rient— Els bastonets, no.
Feia set minuts que m’acabava d’acomodar a la barra, prop de la Cli.
El cambrer li havia servit una copa de champagne i li oferia el tap.
—El Tap…? —li va preguntar la Cli al cambrer— i jo mirava.
—Sí, senyora —li va respondre el cambrer a la Cli—. El tap.
 Va ser llavors quan al cambrer se li va escapar el tap, el qual, rodant per la barra, va acabar entre els meus dits, que vaig tancar. Vaig alçar el tap, el vaig mirar, el vaig palpar, el vaig olorar i vaig parlar.
—Oh! —va exclamar la Cli, admirada pel que vaig dir—. Quant que en saps!… Em dic Cli!
—Encantat, Cli! Jo em dic To!
El cambrer, tan sorprès com la Cli, em va mirar i va sacsejar el cap.
La Cli em va dir que li agradava molt el meu nom.
No sé a què venia, però vaig esmentar la meva banyera d’aigua calenteta, gràcies al sol.
Em va dir la Cli que a ella li agradava molt el champagne, però que mai, “Mai —em va repetir, amb passió— n’he begut a la banyera, ni sola ni en companyia…!”.
—¡Arquímedes, Tampoc! —vaig dir.
—És Cert…, Arquímedes, tampoc! —va repetir la Cli, emocionada.
Va ser llavors quan la Cli em va confessar estar farta dels nois ‘pesats’.
Em va explicar la Cli que els nois amb els que sortia i bevia champagne —a la Cli li agradaven els nois i el Champagne— eren molt macos i li feien l’amor amb afecte, però eren uns pesats, perquè repetien sempre el mateix sobre el champagne.
—I jo m’ho sé ja, To! —em va dir la Cli. Vull aprendre alguna cosa nova!
Vaig saber, immediatament, que jo sabia alguna cosa que ni ella ni els nois sabien.
-Saps Com es diu ‘bombolla’ en grec, Cli? —li vaig preguntar, de cop i volta.
En no saber grec, la Cli no es podia esperar que un home li preguntés això.
—Digues com es diu bombolla en grec, To… —em va pregar la Cli, ja excitada.
—Φυσαλίς li vaig dir, en grec clàssic.
—’Bombolla’ es diu en grec ‘fisalís’, com la fruita? Oh, quina cosa més maca!
—Així és, Cli. Com la fruita. Perquè la fruita fisalís té forma de bombolla.
—M’encanten els fisalís, To! I van molt bé amb el champagne!
La Cli havia après alguna cosa nova. Necessitava, doncs, aprendre alguna cosa més.
—Tinc champagne, fisalís, música i banyera amb aigua calenteta a casa, Cli.
Feia tretze minuts que ens coneixíem i ja anàvem a la Maison Rouge.
—Quant que aprendré avui, To! —em va dir la Cli en pujar a la terrassa, nua.
—Començarem comptant junts fisalís i bombolles!— li vaig dir a la Cli, nu.
—Oh, To!… —es va emocionar la Cli.
—El tap de la banyera t’ha de commoure, Cli.
—El tap, sempre el tap… — va sospirar la Cli.
Asseguts a la gran banyera, dins l’aigua deliciosament tèbia, l’un davant l’altre, les Suites per a Violoncel de Johann Sebastian Bach per Pau Casals teixint-nos la nit, un bol ple de fisalís sense fulles per a cada un sobre la vora de la banyera, el champagne en glaçonera sobre la tauleta, dues copes de baccarat modelades en el si dret de la reina Marie-Antoinette de França, i la lluna plena al cim punxegut d’un xiprer. Vaig obrir l’ampolla. Vaig mirar el tap, el vaig palpar, el vaig olorar però no vaig parlar, i el vaig deixar a l’aigua, davant meu. Vaig servir les dues copes. N’hi vaig oferir una a la Cli. Vaig agafar l’altra. Vam alçar les copes. Vam estirar els braços i vam fer xocar les copes: el so es va fer Suite. Vam beure. I va parlar la Cli:
—M’agradaria Veure el tap, To. Me’l passes…?
En dir-me, seductora, “Me’l passes…?”, a la Cli se li va esvalotar en erecció el mugró esquerre i se li van contreure els VIIII x XVI fisalís gargotejats a l’arèola. I, llavors, va esdevenir aquell prodigi que als cels manxecs torbaria pels segles.
Sota la llum inclement de la lluna plena, les meves mans fora de la banyera, una amb un fisalís entre els dits i l’altra amb la copa…
—Oh, és prodigiós! -va balbucejar la Cli, en agafar el tap, sota la seva copa.
En efecte. En dir-me la Cli “Me’l passes…?”, El tap que surava inert sobre les meves cuixes alertes, va començar a lliscar sobre l’aigua, com posseït per un ignot impuls. Sense mans. I no feia vent.
L’endemà, em va dir la Cli:
— Déu n’hi do quant que he après de champagne! L’hi explicaré als meus nois.
El meu joc amb el “tap de la banyera” no m’ha fallat mai.
Em va preguntar un amic com ho feia, perquè a ell no li sortia.
L’hi vaig explicar així: “Al migdia, netejo la gran banyera i la ple d’aigua.
La banyera està a la terrassa de casa meva, i la meva casa enmig del camp.
El camp on hi ha la meva casa pintada de vermell anglès és la Manxa.
Avui és 29 de juny, festa de sant Pere i sant Pau, i fa molta calor.
A la nit, l’aigua de la banyera estarà a la temperatura ideal i…”
—Prou! —em va interrompre el meu amic—. M’estàs explicant el mateix!
Per a ell, era “el mateix”! Són tots iguals: tenen taps a les orelles!
Ara bé, digues-m’ho tu: quants saben com es diu ‘bombolla’ en grec?
I quants, que ho saben en el moment precís, ho diuen?
Perquè saber de champagne és, sempre, saber una mica més.
—Vine A la banyera i t’ho explicaré… I posaré el tap.

FI

 

Arturo Pardos Batiste, Duc de Gastrònia
És escriptor i conferenciant, arquitecte, pintor i dibuixant. Professor (de 1967 a 1985) d’Anàlisi de Formes Arquitectòniques, Dibuix Tècnic i Elements de Composició, assignatures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid. Així mateix, va preparar alumnes per a l’examen de dibuix de l’Ingrés a Belles Arts. Va dibuixar a La Codorniz (ARTURO), i va guanyar la Paleta Agromán el 1966. Va col·laborar en nombrosos diaris i revistes. Ha impartit centenars de conferències sobre arquitectura, pintura, dibuix, música, estètica, disseny, matemàtiques, comunicació, prestidigitació i gastrónica a Madrid (Museu Espanyol d’Art Contemporani, Escola TS d’Arquitectura, Escola de Belles Arts, Centre Cultural Conde Duque, Ateneu…), la Corunya (Escola T.S. d’Arquitectura), Bilbao (Biblioteca Pública Municipal), Barcelona (Museu de la Ciència de la Caixa), Màlaga (Universitat), Múrcia (Universitat)… És especialista en l’obra pictòrica de Dalí (tres llibres inèdits). El 1985, a la plaça de Chueca de Madrid va crear amb la seva dona Stéphane el seu restaurant La Gastroteca de Stéphane i Arturo, desenvolupant la Gastrónica. El 2002, van clausurar La Gastroteca per anar-se’n a viure a La Maison Rouge, al Alcabón (Toledo), per tal de dedicar-se a l’escriptura, la pintura i les conferències. Ha publicat sis llibres, Crítica de la gastronomía pura (Introducción a la gastrónica), R&B Ed. (Sant Sebastià, 1995), Premi Internacional de la Crítica al Vè Salon International du Livre Gourmand (Périgueux, França, 1998); El ocaso de las paellas (R&B Edicions, Sant Sebastià, 1998); En busca del cocido de oro (R&B, Sant Sebastià, 2000), Premi al llibre més ben il·lustrat (els dibuixos són de l’autor) al VIè Salon International du Livre Gourmand (Périgueux, França, 2000); El poema negro (Edicions EEGEE-3, Madrid, 2001), poesia; Cómo quiero que me sirvan el vino (Alianza Editorial, Madrid, 2001), Premi al millor Llibre Professional sobre el Vi publicat a Espanya el 2000 en el VIè Salon International du Livre Gourmand (Périgueux, França, 2000), Premi al Millor Llibre Gastronòmic Saló de Gourmets 2012. (Va per la 3a edició.) Premi al Millor Llibre Publicat al Món en 2012, The Best Drink Education Book in the World, al GOURMAND World Cookbook Awards 2012, a París; i Dios no fuma, 2012 (Editorial La Oficina, Madrid), assaig.