L’escassetat es compensa amb una concentració històrica
L’especial sensació de tenir la riquesa de dues anyades concentrades en una
L’anyada 2013, la número vint-i-cinc, arriba a la seva màxima magnitud de pigmentació, intensitat de polifenols i extracte de tota la nostra jove història. Després de la pitjor floració de la nostra experiència professional –les garnatxes de clon històric van arribar a produir només una tercera part de la collita normal–, aquest any ofereix tot un portent de vida, un altíssim potencial de l’envelliment que en el futur ens regalarà la grandesa de la substància pura dels escassos i petits grans de raïm.
Va començar l’hivern del 2013 com el més plujós dels últims cinc anys, amb precipitacions molt copioses des de principis d’any: 41 litres al gener i 43 més al febrer. Els mesos següents, fins l’arribada de l’estiu, va seguir la mateixa tònica de pluges abundants, destacant especialment març i abril, que van sumar més de 200 litres. L’estiu va ser, en canvi, dels més secs de la història, amb només 28 litres entre els mesos de juliol i octubre, ambdós inclosos.
Pel que fa a les temperatures, els mesos hivernals van ser molt més freds que els de la collita del 2012. Es van produir 14 dies de glaçades entre novembre i desembre i 12 entre gener i febrer, fets que van netejar el camp de paràsits de la vinya. La primavera es va mantenir amb un termòmetre inusualment baix, contribuint a una temperatura mitjana anual de 14,85ºC, lleugerament inferior a la de l’any anterior.
De la suma de tots aquests condicionants climàtics es deriva el factor determinant d’aquesta anyada: el retard de la brostada –va començar el 28 de març– que va significar una demora en la floració d’entre tres i quatre setmanes –va començar el 5 de juny–, causa fonamental per al pitjor quallat de la flor en la ja escassa mostra de collita que oferien les vinyes del Priorat.
Una benedicció acompanyada del clapoteig incessant de les fonts
La fortuna que ens va acompanyar des de l’estiu fins a l’últim dia de verema no té cabuda ni a les ments dels més crèduls.
Amb un sòl xop, amb una retenció hídrica tan insòlita, amb el so constant del cabal de tots els rierons i les deus, no volíem ni els paràmetres de les pluges normals a l’estiu, ni les habituals precipitacions a veremes. Mentrestant a la majoria de vinyes d’Europa no deixava de ploure. Algú ens va beneir amb una parada absoluta de les precipitacions al Priorat.
Un altre dels esdeveniments memorables és el tardà inici de la verema, a causa del retard inicial de la brostada que va prosseguir durant el cicle de la vinya. Així, comencem a veremar a Finca Dofí el 18 d’octubre, acabant els primers dies de novembre, justament quan comencen a L’Ermita. Quina sensació més insòlita!
Aquesta llarga durada del raïm al cep, viatjant en un curs gradual, lent i misteriós fins arribar a aquesta maduresa tan llunyana, ha produït vins d’una frescor i una acidesa extraordinàries. S’amaguen i harmonitzen en l’exaltació d’enormes tanins rodons que juntament amb la fluïdesa d’aquestes garnatxes encimbellen una carnositat de brillantor indescriptible, de vitalitat agraïda i de pura vida. Es tracta d’un cabal diví que ens farà somiar amb dies de camp i nits de fades a les vinyes escollides.
Brindo amb vosaltres amb la millor anyada de la història.