Per Andrés Conde
Més d’una vegada ens hem preguntat si realment vivim en un dels països amb els majors productors de vi i amb la major extensió vinícola del món. Realment seran certes aquelles dades o potser sigui un altre somni de grandesa tan propi en aquest país? Per molt que li doni voltes, em sembla poc creïble i a unes quantes dades em remeto. Vaig a intentar explicar-me de manera pausada i detallada.
El consum ja no és que hagi baixat, cau en picat, i això que alguns diuen que aquí produïm els millors vins del món i a més els més barats. Hauran sortit alguna vegada del poble o només es dediquen a llegir el que alguns auto denominats profetes del vi prediquen en un púlpit a fidels cegats pel desconeixement total o parcial de la realitat? Algú hauria de ser culpable d’això o serà un altra herència rebuda del passat? Així que a mirar cap a una altra banda i a continuar lamentant-se.
Davant d’aquesta situació, la resposta dels cellers és “fem els millors vins de la història ja que tenim als enòlegs més preparats, han estudiat a França i han treballat en els millors chateaux francesos”. Això em recorda una mica al cuiner que tot just ha fet 25 anys i ja ha treballat a les grans cuines del món, però part de culpa tindran ja que són una part implicada important. Potser s’han oblidat d’una cosa: el vi és per beure, no per lluir-se i mirar-se el melic per la puntuació rebuda d’un mitjà americà. No discuteixo la puntuació ni molt menys, però potser elaborem vins per a un mercat exterior amb uns gustos determinats i ens estem oblidant del poble que bevia vi per treure’s la set i regar els àpats. Aquí el bevedor de vi habitual no és un snob, beu perquè li agrada i ho considera habitual i rutinari.
Passem a una altra de les parts implicades: la restauració i les botigues de vi, aquestes últimes prou tenen amb sobreviure. A quin país civilitzat existeix tan poca cultura d’entrar a una botiga especialitzada per comprar vi? Sí que hi ha un, i és Espanya. Finalment, el botiguer desisteix i tanca. A ciutats de mida mitjana només hi ha una botiga i, a sobre, malviu.
Vaig a centrar-me en la restauració, lloc on tothom va a prendre un vi, lloc que hauria de ser d’intercanvi d’opinions entre els denominats sommeliers i el públic ansiós de tastar i intercanviar opinions. Desconec quina de les bandes és més culpable. Al costat del servei, trobem gent pretensiosa sense caràcter ni criteri i influenciada per revistes i bodeguers, però això no és el pitjor, és aquella falta de recerca del per què un vi és d’una manera o no d’una altra i si va agradar o no al client. En resum, la passió és molt passatgera, una mica al principi i després arriba aquell moment de conèixer tot per art de màgia. Això sí, sense sortir de casa, amb una màquina on es busca i es rep informació abundant i confusa. Només falta que hi hagi un botó i surti un rajolí de vi.
Ens queda aquell costat de la restauració on ni hi ha un encarregat del vi i es compra a preu barat. Es tracta del terreny de la industria vinícola on el vedell és devorat pel llop feroç. Vins industrials a preus barats i actualment a l’empara de marques reconegudes per la major part del públic, i tot suportat per salvatges campanyes de promoció que només destrueixen el mercat i enfonsen una mica més al petit viticultor que fa un vi sincer. Davant d’això el consumidor se sent atordit, en veure que la seva marca favorita és més barata que mai i, encara que sàpiga que ja no és com abans, no protesta perquè és més barata. Pobre consumidor, el rei de la desinformació.
Després d’aquest petit recorregut pel cor del vi, què ens queda per lluitar contra aquesta marea que vol eliminar el vi de la nostra cultura? Segons la meva humil opinió, no està tot perdut, ens trobem en una petita depressió que ens està afectant però que no ens vencerà.
A nivell humà, estem davant d’una generació daurada. Existeix un petit grup de joves que ja no es posen bata i miren a la vinya. Aquests mateixos han viatjat i han començat a tastar altres vins, tenen un inusitat entusiasme per conèixer al client final i transmetre-li la seva passió i coneixement. Apart d’aquest valor humà important, zones no tan importants comencen a tenir la seva importància i pes no tant en volum de producció sinó en identificació amb la qualitat. Nous projectes atrevits segueixen naixent.
D’altra banda, a nivell de consum, existeix un petit grup de clients entusiastes i molt informats que s’atreveixen amb tot, i aquí é son està la clau, en aquell petit grup és el que va a aixecar la demanda. Mai a la nostra història el consumidor ha estat tan preparat, potser siguin pocs però aniran creixent si entre tots ho fem bé.
No m’he oblidat tampoc d’aquell petit, però fort grup amb conviccions que, malgrat la crisi, ha continuat defensant la venda del producte de qualitat. Aquí tenim aquells venedors de vins a botigues i restaurants, periodistes que encara que no tinguin on escriure segueixen defensant el vi.
Senyors governants, per molts entrebancs que posin, no podran amb el vi perquè llavors sí que ens aixecarem i serà la primera gran revolució del vi.
Andrés Conde
Nascut a Santander el 1970, Andrés Conde prové d’una família dedicada des de fa tres generacions a la restauració i amb grans vincles al món del vi. El seu avi fou viticultor a Cigales fins el 1942 i després va marxar a Santander per obrir el restaurant Bodega Cigaleña. Fou un gran amant del vi des de gairebé la seva infància i gràcies a ell, des de petit, Conde va tenir un contacte molt proper amb el vi. Des del 1994 al 2006 ha treballat amb el seu pare i a partir d’aquella data va dirigir el restaurant amb el seu germà. Amb estudis en Ciències Econòmiques, ha assistit a diversos concursos relacionats amb el vi. Fou el segon classificat tant a Ruinart com al Campionat d’Espanya i tercer a la Nariz de Oro.