Per Àlex Torío

Segons s’enfoqui la comparació, hi ha una diferència principal entre una ampolla de vi i un disc de música: una ampolla de vi s’acaba. Se’n pot comprar una altra, del mateix vi, a la mateixa botiga, el mateix dia, fins i tot de la mateixa anyada, però és difícil sentir-la igual que l’anterior. Nosaltres no som els mateixos, ni tan sols deu minuts després d’haver acabat la primera ampolla.

Les circumstàncies condicionen la nostra percepció tant per gaudir de vins com de cançons. Així com el mateix vi ens pot semblar molt diferent en funció del dia que el prenguem, també un dia, de sobte, entens una cançó com no ho havies fet abans. A mi em va passar als anys 90, de manera inesborrable per a mi,en dues ocasions. El 1996 em vaig comprar el disc New adventures in HiFi, de R.E.M, al meu entendre una de les seves millors obres, tot i que poc reconeguda. Cap a l’últim terç de l’àlbum, hi havia una cançó que vaig descobrir un dia, molt de temps després d’estar escoltant-lo. Es titula Be mine:

Posats a comparar vi i música, aquesta és una cançó que es dosifica, que es va obrint i l’última copa és la millor de totes, i quan arriba el punt més emocionant, la cançó s’ha acabat, l’ampolla és buida. Aquesta lentitud de reflexos per reconèixer la meravella es va repetir poc després. Molta gent havia parlat des de finals de 1994 del grandiós disc Grace, de Jeff Buckley, una de les obres imprescindibles de la història del gènere-contenidor anomenat pop-rock. Jeff Buckley havia mort el 1997 de manera absurda i prematura, a l’ofegar-se en un canal del Mississipí i el disc va tornar als primers prestatges de les botigues. Dintre d’un disc perfecte, hi ha una cançó que al principi no entens què hi fa, es diu Corpus Christi Carol:

És un excel·lent guitarrista californià de 27 anys cantant amb veu d’escolà un himne anglès de 1504. Deixant de banda que aquest tipus de mestissatge em resulta, personalment, dels més interessants, aquesta cançó transmet puresa. Té la delicada puresa d’un borgonya de Leroy. Comparteix en la meva vida Buckley amb Leroy el fet d’haver-me arrencat llàgrimes d’emoció. Una nit, escoltant el disc Grace, vaig ser conscient d’una manera terriblement clara que aquella persona havia mort i que, afortunadament, abans havia tingut temps de gravar aquella obra mestra de l’emoció. I recordo com vaig plorar en la foscor de la meva habitació, aixecant-me del llit per respirar millor. Un dia, al Celler de Can Roca, una ampolla de Madame Leroy va aconseguir el mateix, amb el mèrit de ser a plena llum del dia, i acompanyat.

Pensar en la mort dels artistes et fa recordar per què moltes persones sentim la necessitat de crear alguna cosa amb aspiracions de ser bell que ens sobrevisqui. Igual que amb Buckley o tants altres músics, ens pot passar bevent un Sílex del 2004, per exemple, que sentim que hi ha la immortalitat de Didier Dagueneau.

Aquest 2016 que acaba de finalitzar ha estat nefast per a la música. Han mort moltíssims artistes. Passa cada any, però aquest cop molts eren grans creadors de primera línia. Pel que fa a discos, dos rèquiems, de David Bowie i de Leonard Cohen, estan entre el més destacat de l’any.

He llegit que durant el rodatge de Lazarus, Bowie va saber que no li quedava gaire temps. Entenent-lo com d’algú que s’està acomiadant, el vídeo és esgarrifós. Cap al minut 3, quan el personatge que (al meu entendre) representa al Bowie jove, amb salut, comença a escriure compulsivament, ens està dient que el temps s’acaba i que en aquell moment, vol deixar alguna cosa més per a la posteritat.

Bowie, en 1973, ya había escrito sobre cómo el tiempo se escapa, y hablaba brevemente del vino. En la obra maestra Time, habla de “el tiempo, entre barbitúricos y vino tinto”, “miro al reloj, son las nueve y media… oh, Dios, ¡aún estoy vivo!”.

Un artista molt més tranquil, almenys en aparença, Leonard Cohen, també ha mort recentment. Si Bowie fos una inquieta gamay de Morgon, Cohen podria ser un solemne Pomerol de 30 anys. Bowie va publicar el seu primer disc amb 20 anys (va ser un fracàs, va esperar un parell d’anys i va tornar convertit en un geni). Cohen, en canvi, va actuar com un bordeus: el seu primer disc el va publicar amb 33 anys. Abans, havia envellit bé la seva escriptura. Havia publicat llibres de poemes i novel·les. D’aquí ve la seva gran depuració d’estil. També això explica que la seva obra musical sigui relativament curta (cal tenir en compte que en els últims anys ha publicat a un ritme inusualment ràpid en ell, potser en part pels mateixos motius que el personatge de Lazarus). Cohen va arribar a estar fins a 9 anys sense publicar. Són els anys que passen entre The Future (1992) i Ten New Songs (2001). En aquest últim, apareix una cançó en la qual parla d’una història d’amor i com torna a Boogie Street, a la soledat, en paraules del propi Cohen en una entrevista de l’època:

“Boogie Street, de dia és l’escenari d’intensa activitat comercial, i a la nit, ho és d’intens intercanvi sexual… el carrer de la feina i el desig, el lloc en què passem més temps fins que és rellevat per l’abraçada de els teus fills, el petó de la teva estimada, o l’experiència culminant en la qual un es dissol… tots esperem aquests meravellosos moments, però després tornem al Carrer Boogie”

Un d’aquests moments, considera Cohen és “a sip of wine”, un glop de vi:

En el recent disc, You want it Darker, Cohen obre la cançó Treaty amb la frase de referència bíblica: “T’he vist convertir l’aigua en vi”. Parla del miracle de Crist al que més m’hagués agradat assistir per lloar la felicitat que sentia al costat d’un amor ja perdut, un tema molt recurrent en Cohen.

L’escolta completa del disc em recorda a una experiència que vaig tenir una vegada amb un gran vi, d’aquests enormes Ribera que tenen uns 40 anys i han deixat d’estar excel·lents, però conserven una mica del que van ser. Una d’aquestes ampolles que obres, gaudeixes al principi, celebres i et meravelles per com ha superat el pas dels anys, però aviat t’adones que està caient al oxigenar-se: el temps se t’escapa.

Lorca, que va ser un poeta decisiu en la formació de Leonard Cohen, va dir que un artista només pot atendre a tres veus: la mort, l’amor i l’art. Cohen, el 1988 va musicar lliurement un poema de Lorca, Pequeño Vals Vienés.

Per estar d’acord o no amb els lligams artístics que proposa Lorca, cal abans preguntar-se què és art. S’acostuma a dir que l’art és un acte estètic i comunicatiu en el qual s’expressa una manera de veure el món. Aquesta visió del món depèn en una proporció important, de la cultura, a través de la qual l’artista recull tota la història que li ha estat transmesa.

 Un dia, parlant amb el gran cuiner Joan Roca, davant els meus afalacs cap a ell com a artista (crec que parlant del plat que tenen dedicat a la carxofa), ell deia que es considerava a si mateix, més que un artista, un artesà. No vaig estar d’acord amb ell, tot i que entenc que la modèstia és una altra més de les seves virtuts. Crec que hi ha art en molts llocs, més enllà de la música, la pintura, la literatura, etc. I crec que un factor important –tot i que no suficient– és la intenció. Si hi ha intenció, hi ha art. Després, aquest art pot ser d’una qualitat o una altra, pot agradar a uns pocs o molts, pot perviure al pas del temps o ser fruit fràgil d’una època i morir amb ella. Però l’artista vol, per un motiu o un altre, agradar. I important: l’artista recull l’herència històrica i la passa pel seu sistema conceptual. Sovint, amb una finalitat transcendent. Estic totalment d’acord en què l’artista artesà té un valor afegit a l’artista visceral. Per entendre’ns, prefereixo els discos d’Iggy Pop produïts per David Bowie:

Als plats dels grans restaurants hi ha herència, personalitat i ganes d’agradar. I el mateix passa amb els vins. Hi ha una cultura: són necessaris certs bagatges per arribar a valorar determinades ampolles. No li recomanaria a un adolescent els mateixos discos que li recomanaria a un adult que ja coneix moltes coses, això és una obvietat, però aprofito per posar un exemple:

Recomanaria a un noi de 17 anys que mostra interès per la música pop-rock que vagi a unes arrels accessibles:

A algú que em demani alguna cosa igual de bo però més complex:

El vi és art. Fa poc vam obrir a casa un Dofí 2004. Això era art, sense cap dubte. I un Cirsion 2006. I un Clos de l’Arlot 2005. I un Son Negre 2004… bé, en aquest cas, doblement, perquè les etiquetes de Miquel Barceló li donen una segona dimensió.

L’última gran experiència vinícola de l’any va ser obrir un espectacular Sot Lefriec 2000 amb els seus creadors, Irene i Laurent. Fa temps que passem la nit de Nadal junts. A conseqüència de la nostra amistat, ells han contribuït al fet que un dels meus discos sigui una mica més conegut, atès que li van posar el seu nom al xarel·lo que fan al Garraf, Principia Mathematica, amb etiqueta, per cert, del gran artista plàstic Evru.

Vaig estar parlant amb el Laurent del paral·lelisme que hi ha a la construcció d’un vi amb la construcció d’una cançó. Personalment, acostumo a fer “llargues maceracions”: deixo que les idees de cançons es quedin al cap durant mesos, de manera que les paraules es van polint i es van adaptant a la mètrica i al ritme. Fins que no et sembla perfecta, sempre hi ha una paraula que pot quedar millor. En el procés de gravació, hi ha una fase que té una equivalència absoluta amb el vi: la mescla. Al món del vi, la decisió del coupage és exactament igual que les moltes decisions de mescla. Com solen dir els elaboradors, cal partir d’una bona matèria primera, has d’haver gravat amb qualitat bones interpretacions. Després, has de saber tractar cadascuna de les parts, aplicant reverberació, compressió, equalitzacions encertades, inoxidable, fusta nova o vella… I quan ho tens tot a punt, has de trobar el volum de cada instrument, el percentatge de cada raïm, de cada parcel·la.

Si bé en la música tenim moltes més variables i paràmetres a ajustar, no canvio aquesta dificultat per la pressió que implica tenir una única ocasió l’any per encertar. En l’enregistrament digital disposem del CTRL+Z. Una altra diferència, a sumar a la que comentava al principi, entre un vi i un disc.

Àlex Torío
Àlex Torío és músic i físic. Treballa com a professor de matemàtiques i com a col·laborador radiofònic, on parla sobre història del pop-rock. També és aficionat al vi, fins al punt de produir i copresentar amb la seva parella, Empar Moliner, un programa de ràdio sobre el tema a Catalunya Ràdio, Tast Vertical. Com a cantautor –en llengua anglesa– té publicats 5 discos i el sisè és a fàbrica en aquests moments.