Per Daniel Fernández
Crec que no hi ha civilització humana que no hagi trobat alguna manera de consolar-se de la vida i superar-la. Vaja, que no és civilització si no hi ha alguna forma d’embriagar-se, d’incrementar o minorar els sentits i la percepció, de buscar les escletxes a la realitat fins i tot amb el risc de sofrir malsons i la temuda ressaca del matí de després. Dic això perquè, a la nostra vella cultura occidental, beure és una mostra de civilització i una necessitat. I encara que la cervesa sigui més antiga que el vi, és el fruit de la vinya qui ha acabat simbolitzant i destil·lant (valgui l’obvietat) la nostra cultura, fins el punt que el pa i el vi configuren l’eucaristia cristiana.
Pretendre abastar, per això la immensitat de les relacions entre el vi i les diferents begudes alcohòliques i les lletres i pensaments de la nostra civilització, és tasca inabordable. Així que ens limitem, amb la modèstia del tastador, però amb la bulímia del bevedor, a donar i veure alguns dels moments, potser capritxosament escollits, d’aquella extensíssima relació.
Si parlem de la Bíblia parlem de Noé i de la seva famosa embriaguesa, que va fer que no fos tan cast. Però encara hi ha més. L’Eclesiástico, un dels llibres deuterocanònics, datat fins l’any 200 aC., condensa clarament el que encara creiem dels nostres banquets i vides; “Què és la vida a qui li falta el vi?” (Eclo. 31, 27). Vaja, que no hi ha taula que ho sigui sense que el vi la coroni. I és cert que el mateix llibre després ens explica prolixament que beure amb moderació dona forces, conserva la salut, millora la vida, enforteix l’amor i el cos, desperta l’agudesa i l’ingeni, tonifica i dona calor i millora l’ànim del trist. Pel contrari, beure en excés treu les forces, la salut i el bon judici.
És així. Ho sabem i ens donem per avisat…
Són els mateixos arguments dels Denuestos del agua i el vino, un diàleg entre ambdós líquids que forma part de la Razón del amor, obre del XIII que ja deixa ben clar que el poc i bon vi millora a qui el beu i el molt l’atordeix… Amb respecte a l’aigua, saltem diversos segles i concretem la grolleria de W.C. Fields, el còmic nord-americà de cara granelluda i èbria que afirmà allò de “Jo mai bec aigua. Els peixos forniquen en ella” (una altra versió, més edulcorada, afirma que va dir “Els peixos fan les seves fastigueses en ella”).
Fem una pausa en aquest viatge d’allò universal a allò particular per assenyalar que els espanyols (o millor, els hispans, és a dir, els habitants de la península ibèrica) són d’antic coneguts per la seva afició al beure. Al baix Imperi, i quan el llatí ja s’havia estès i relaxat, els hispans confonien la pronunciació de b i v, amb el que l’ingeni romà acostumava a mofar-se dient que “Beati Hispani, quibus vivere est bibere”, un joc de paraules que venia a dir que “Feliços els hispans, per als que viure es beure”. Així som i així hem sigut.
Gonzalo de Berceo, el clergue i joglar, demanava com a pagament als seus ressuscitats a la Rioja “un vas de bon vi”, també al segle XIII, mentre que la Celestina, ja al XV, fa un discurs preciós encara que una mica bergant en elogi al vi. I la seva presència a la literatura dels nostres segles d’or ja és absoluta i quotidiana. Lázaro de Tormes li i se la beu al cec al que fou venut per la seva mare, el Quixot lluita amb ‘odres’ plens de vi però també en gaudeix i elogia, en Quevedo i en Lope està present, com en tants d’altres. I més enllà, per suposat, també fins el romanticisme d’un José de Espronceda que vol el vi de l’oblit a A Jarifa en una orgía, “Doneu-me vi: en ell s’ofeguin/els meus records; atordida/sense sentir fugi la vida,/pau em porti el taüt”.
No són aquests, tornem a precisar-ho, més que quatre apunts com raja que, degut a l’amistosa insistència d’en Quim Vila, el que més poden donar-nos és set, com un vas de bon vi. I ganes de beure més i d’aprofundir en aquesta relació entre el vi, els poemes, les lletres, les seves novel·les, les músiques i les seves cançons.
I si hem vist uns pocs dels molts exemples que podríem donar de la nostra pàtria, que podríem dir del molts més que poblen la literatura universal… Publio Ovidio, el Nasón, ofega les seves penes i inquietuds d’amor en vi. I l’elogia i gaudeix, doncs li dona la vida. Catulo, un altre poeta de l’antiguitat romana, ens diu que els petons de la seva estimada embriaguen com el vi. I així centenars, sense oblidar al gran trobador,
Shakespeare, que anà sempre per tabernes i begué el que pogué, probablement el millor i també el pitjor…
La llista d’escriptors que s’han tirat als braços de l’alcohol és àmplia i plena de noms famosos. Alguns van morir enmig del delirium tremens. D’altres no. Però tots begueren i visqueren. Charles Baudelaire, per suposat, qui provà l’absenta, la bruixa verda, i que ens digué allò de que «S’ha d’estar sempre borratxo. Per a no sentir l’horrible fardell del Temps cal embriagar-se sense límit. Però, de què? De vi, de poesia o de virtut, segons el vostre gust. Però emborratxeu-vos”.
Malcom Lowry, Dylan Thomas, Edgar Allan Poe, Fedor Dostoievski, Ernest Hemingway, Francis Scott Fitzgerald, Juan Carlos Onetti, Charles Bukowski, Truman Capote, Marguerite Duras, William Faulkner, Tenesse Williams, Dorothy Parker, Patricia Highsmith, Oscar Wilde i tants i tants d’altres, tenen en l’alcohol potser lar raó de la seva obra, del seu triomf i de la seva destrucció.
Bukowski ho deixà escrit: “El problema de la beguda és que si et passa alguna cosa dolenta, beus per oblidar. Si et passa alguna cosa bona, beus per a celebrar. I si no passa res, beus per a provocar que succeeixi”.
Verlaine, Rimbaud o Thomas de Quincey són indissociables dels destil·lats, per més que d’altres drogues es mostrin ja embolcallades a la teranyina bàsica del beure. Julio Cortázar (llegir El perseguidor) no s’entén sense les seves libacions, com tampoc Jack Kerouac o Boris Vian (el piano còctel de L’Escuma dels dies!!). Por no parlar d’Aldous Huxley, Henry Miller o els mateixos i només circumspectes Tomas Mann i Herman Hesse.
El vi dels perses, el dels grecs, el dels romans, els vins de França i Itàlia, els d’Espanya,el tokay, l’oporto, l’amontillado ( aquell conte de Poe!) entre els molts vins de Jerez, els vins que portem al Nou Món i que ara tornen i ens embriaguen… La seva història i les seves llegendes són les de la nostra civilització. I en els temps d’enfrontaments i discrepàncies, alguns som dels que creiem que no hi ha disputa que no es pugui resoldre amb, precisament, civilització, una taula, dues cadires, tolerància per a la beguda i una ampolla, gerra o envàs de bon vi amb les estovalles. Amb dues copes ben servides i que es puguin tornar a omplir és difícil no arribar a acords raonables entre persones raonables.
Beguem doncs, doncs aquestes línies ja ens estan donant set, per tots els alegres bevedors, des de Falstaff a Sancho Panza, sense oblidar al bo de mister Pickwick. Y beguem per tots els que beuen-sense-set del món, començant pel capità Haddock, el seu sant patró. I beguem per Gambrinus, que arribà a sant, i pel bat Pierre Perignon. Brindem fins i tot per Ulysses Simpson Grant, general i president dels Estats Units, que es posà a beure una nit amb la ferma intenció de declarar-li la guerra a Espanya i el vi li va fer canviar d’opinió, juntament amb algun whisky que altre, probablement.
Per acabar, recordem a un altre sant patró dels bevedors del món, Winston Churchill, que declarà, quan Estats Units proclamà la lamentable Llei Seca, que era “una ofrena a tota la història de la humanitat. I a la humanitat”. Les seves frases cèlebres sobre puros, whisky o vi donarien per a més espai del que disposem, però permetin-me recordar una darrera anècdota, una mica picant i tal vegada un punt inversemblant. Es diu que, en una recepció a Canadà, amb la segona guerra mundial ja acabada, a Winston Churchill l’assegueren al costat d’un auster metodista. Després de les postres, una atractiva cambrera li oferí algun licor i sembla ser que Churchill es decantà per un bon vas de whisky. En oferir-li un vas al metodista company de taula i vetllada, aquest no se li ocorregué res més que, per a deixar clars els seus alts principis morals, etzibar-li a la cambrera que “abans cometria adulteri que provar l’alcohol”. El nostre Churchill, en sentir tal bajanada, ràpid cm un llamp com era i de llengua afiladíssima cridà a la cambrera: “Senyoreta, torni! No sabia que podia escollir!”.
Va a la seva salut, i a la de tots els que puguem escollir…
Daniel Fernández
És llicenciat en Filologia Hispànica (Universitat Autònoma de Barcelona, 1984) i diplomat en Administració d’Empreses Culturals (ESADE i Graduate School of Public Administration, NY University). Ha exercit com a professor de Llengua i Literatura Espanyola (1984-1987) a la Universitat Autònoma de Barcelona. A la seva extensa trajectòria en el món editorial destaca la direcció de la revista Saber (1985-1986) i L’Avenç (1987-1999). Entre el 1990 i el 1993 fou Director General de Ediciones Grijalbo S.A. i del 1993 al 1995 fou Director Literari del grup editorial Grijalbo-Mondadori. A l’actualitat, és editor i administrador de l’editorial Edhasa –que inclou Castalia Ediciones a més de la pròpia Edhasa– i que està present amb oficines pròpies a Espanya i Argentina. Ha estat i és col·laborador habitual a premsa escrita, ràdio i televisió. Actualment manté una columna d’opinió en el diari La Vanguardia i participa en el programa de televisió 8 al dia dirigit per Josep Cuní. Fou president del Gremi d’Editors de Catalunya i de la Cambra del Llibre de Catalunya. Ha estat conseller del ICEC (Institut Català de les empreses culturals) i de CELESA (Centro Exportador del Libro Español), ambdues amb participació pública i és membre de diversos patronats i associacions. És el representant espanyol al comitè directiu de la IPA (International Publishers Association) des del 2013. I des d’aquest 2015 és el president de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya (FGEE), entitat que agrupa a les empreses editorials del regne i de la Cambra del Llibre d’Espanya.