Por José Luis Cuerda
El vi és un estat d’ànim. El vi es justifica, adquireix la seva identitat més eloqüent, pel fet de ser vist, olorat, degustat. Sentit. Fins aquell moment és un Don Nadie de potencial variable que va del zero al súmmum.
El vi, convertit mitjançat tast en motor del nostre ànim, pot erigir-se en raptor total o parcial del que portem a dins. Per un segon, per una estona, per una vetllada, per tota una vida als nostres records…
Quan, a l’alçada de Leiro, em desvio pel ramal que indica l’accés a Cubilledo, després d’un parell de revolts en pujada, s’arriba a un bosquet fragós, amb tots els verds, amb totes les fomes vegetals de l’univers, jo em sento segur. Uns metres més endavant s’entra a la meva finca, a la meva vinya, a casa meva. Recordeu quan als jocs infantils aconseguíem escapar de qui ens perseguia i, arribats al lloc designat prèviament, el tocàvem amb la mà i cridàvem “casa!”? Ens havíem salvat. Això em passa a mi quan arribo davant les portes de ferro forjat que donen accés a la “Cerrada da porta”. Que és la meva vinya, que és el meu descans, que és el meu afany. Casa meva.
La vaig comprar l’any 2002. Havia pertangut a la família Gómez Arias durant generacions i el seu darrer propietari més il·lustre fou don Emilio, advocat de Calvo Soltelo –el “pro màrtir” de la Gerra Civil del 36-, líder del Partido Liberal de Ribadavia i pare de Don Pablo, catedràtic de Literatura i ‘borratxín’ pacífic, que durant la seva multitudinària vetlla –unes desenes de vilatans– fou agredit per un dels vilatans que es plantà als peus del seu llit, li cridà un ‘crític’ “borratxo!”, se li apropà i li arrià una bufetada portentosa. Ni a Valle Inclán se li hagués ocorregut tal esperpent. Doncs, un nebot d’aquest Don Pablo, i cap el 2002, el seu únic hereu, Juan, fou el que em vengué la casona i unes sis hectàrees de vinyes abandonades que composaven la propietat de “Cerrada da Porta”, “Agueira” y “A Planada”, per trenta-cinc milions de pessetes, que no fou impediment per a que, el dia següent, corregués per la vall la notícia de que “el del cine, no to té ni la més lleugera idea de com van les coses per aquí, ha pagat setanta milions de pessetes per lo dels Arias”. Operació amb la que ‘in pectore’ les fites duplicaven el preu de les seves possessions.
La compra es realitzà a El Corte Inglés de Vigo on m’esperaven a la cafeteria la muller del comprador i el comprador, que només veure’m va fer un grunyit: “Cony, si tu ets en Cuerda!”. “Si arribo a saber que eres tu el comprador, te’n demano més”. Havia estudiat Fotografia a l’Escola de Cine de Madrid i em coneixia, però no només no en va demanar més, sinó que afegí a l’oferta pel mateix preu uns pedaços de terres abandonades, des de feia segles i que em foren útils per a fer permutes amb d’altres viticultors i racionalitzar en la mesura del possible el territori. Ell volia desprendre’s d’aquella herència camperola –no d’altres propietats a Vigo capital– i permetre’s algun luxe capritxós. Marxà a Egipte, a fer un creuer pel Nil.
Jo, de rius m’he conformat amb el Júcar del meu Albacete nata, el Món –no un deliri de grandesa, sinó net, cristal·lí, el contrari a ‘repugnant’ –on vaig rodar a les seves ribes “Amanece, que no es poco” – o El Avia y el Arenteiro, manso un, inquiet i juganer l’altre, veïns de les meves vinyes.
Moltes nits, en arribar a la petita garrotxa que antecedeix la meva propietat, he d’aixecar el peu de l’accelerador perquè, després d’un revolt, un porc senglar femella sol creuar la carretera amb les seves cries camí d’una sèquia que els serveixi d’abeurador. Aquests bitxos són maldestres, guarrots i descuidats. Entren a les vinyes, graten, oloren, deixen tot fet un fàstic i a més no recorden per on van entrar i, per sortir, destrossen la tanca amb gran eficàcia. Els cabirols, que per desgràcia també estan arribant a aquestes latituds, com a mínim saltaran les tanques i les guineus, uns altres visitants, tenen un comportament exemplar.
Un dia, en vesprejar, carregat amb la meva càmera de fotos, com acostumo a fer, vaig pujar fins a “Aguieira” la vinya, de les meves, que sobrevolen les àguiles, i mentre contemplava assegut en una pedra la vall als meus peus, vaig veure que alguna cosa es movia entre les fileres de ceps. Vaig utilitzar el teleobjectiu de la meva càmera per a millorar la meva visió: era la guineu que amb meticulositat de gourmet arrencava amb les seves dents un a un els raïms i se’ls menjava amb delectació. Podria haver estat una foto preciosa. Estava enquadrada i enfocada. Només havia de disparar. Hagués il·lustrat a la perfecció un bell text sobre la guineu i els raïms. Però… En comptes de l’artista que se suposa que un està obligat a ser, encara que sigui pel currículum, em sortí el propietari que conviu amb ell, més proper de la cartera que del cor. Vaig deixar la càmera, i a ‘cops de mans’ i crits vaig espantar la guineu. L’animal no s’ho podia creure. Em mira un instant i tranquil·lament es donà la volta i s’allunyà sense cap pressa. Encara es girà a mirar-me amb menyspreu un parell de vegades. Amb menys d’un minut vaig arribar a una trista conclusió: definitivament, jo era un imbècil. La guineu com a molt s’hauria menjat un gotim, dos gotims… Al preu que està el vi, hauria de ser més rentable per a la meva cartera de propietari la venda de la foto al National Geographic. O com a imatge publicitària. “Si és tan intel·ligent com la guineu, begui Sanclodio”.
José Luis Cuerda
Natural d’Albacete, José Luis Cuerda ha dirigit una dotzena de pel·lícules, algunes d’elles imprescindibles dins la història del cinema espanyol com El bosque animado o La lengua de las mariposas i també ha sigut productor de joves directors com, per exemple, Amenábar. Així mateix, continua immers en la seva tasca d’escriptor (Total, Amanece, que no es poco, Así en el cielo como en la tierra i Pepitas de Calabaza). Forma part de la Junta Directiva del Círculo de Bellas Artes de Madrid i del Consejo de Dirección de la Sociedad General de Autores y Editores. El 2002 va fundar Bodegas Sanclodio a la parròquia de Gomariz, a Ribeiro de Avia (Orense) que inclou 10 hectàrees de vinyes i una casa del segle XVI.