“Què és una anyada del segle? Durant les veremes del 2011, aquesta és una pregunta que m’ha rondat pel cap… Una qualitat excepcional, per descomptat. Sens dubte, una impressió d’abundància. Una sensació de “facilitats” al llarg del cicle vegetatiu i de recol·lecció. Les veremes alegres, llargues i serenes, fins al punt en què ens diem que no les reviurem mai més. Bons vins des de la maceració, la qual cosa probablement continuarà fins a l’últim dia de les seves vides, és a dir, durant un llarg temps.
Si aquesta és la definició d’una “anyada del segle”, llavors 2011 l’és per nosaltres.
En escriure aquestes línies, em dic a mi mateix, no obstant això, que tot això no estava ni anunciat ni previst. Recordeu que, a la primavera, el pronòstic del temps anunciava una sequera memorable, com el 1976, i en última instància, l’estiu va ser un dels més grisos mai vist a França. I què va passar?
En primer lloc, com sempre a casa nostra, tot el contrari que a la resta de França. Unes belles pluges a la primavera, mentre que a la resta de França patien per la seva absència, i així doncs una bona brostada de tots els ceps. Una floració magnífica, sense corriment en la garnatxa. Per sobre de tot, un estiu fresc, ennuvolat i gris, però sorprenentment, lliure de pluges. Si bé la precocitat va ser anunciada a tot arreu com a memorable, a casa nostra tot va seguir el seu curs normal…
Va arribar el moment de les veremes. L’última setmana d’agost va ser, per a Clos des Fées, essencial: temps càlid, molta brisa marina que afegia humitat als ceps, nits fresques, alguns bons dies amb temperatures suficientment càlides, però sempre coberts, evitant la dessecació i les cremades. Tot estava reunit perquè les maduracions fenòliques avancessin serenament, sense un sol dia amb més de 30ºC. La verema va començar aviat, el 29 d’agost pel syrah de la Chique, que no guanyaven gens si s’esperava, i el 30 per la garnatxa grisa i blanca de Clos des Fées.
Un moment crucial de l’anyada ha quedat gravat a la memòria: el 2 i el 3 de setembre, un divendres i un dissabte. Una gran tempesta, va passar per la regió, afectant greument les zones costaneres, sense que una gota de pluja caigués sobre nosaltres. Si haguessin caigut les pluges, els raïms, inflats i grassonets, s’haguessin trencat en part, dificultant o impossibilitant les maduracions totals. En aquests moments, el camperol en el qual m’he convertit va evitar tocar els raïms a la lleugera.
Sobre el dia 10 comencem a veremar les zones més precoces i els syrah, parcel·la per parcel·la, en la majoria de casos amb un desfasament total en la maduresa respecte de les collites anteriors. Ràpidament, després de comentar-ho amb els ancians del poble, sembla que en la memòria de l’home no es recorda una collita tan bella i generosa.
Se’ns imposa una evidència: no tindríem suficient espai al celler…
Acostumats a uns rendiments mitjans de 18 hl, arribar als 28 hl/ha en els vins de Clos de Fées i a 40 en els Soricères en lloc dels 30, semblava una tasca impossible!
Davant els primers mosts, decidim fer “contra mala fortuna bon cor”, … Ens quedarem sense espai? Sens dubte, i llavors? Davant tals sucs, tal fruïtosistat, tals colors, tals extraccions, decidim dedicar-nos al moment present, “aquí i ara”, sense pensar en el demà…
Però llavors, afortunadament, els dies de bon temps es van encadenar, més de seixanta en total!
Els primers vins estaven preparats per trasvassar, els dipòsits novament disponibles per terrers i les varietats tardanes. Tot es va acabar de manera oportuna, com si una destinació feliç ho tingués tot organitzat, en un ambient bíblic de “multiplicació de pans”…
Crec que va ser el moment de més tràfec quan aquesta noció d’anyada del segle em va aparèixer com una certesa. Aquesta no és per a nosaltres una anyada del segle com s’entén a Bordeaux o a Borgonya, d’un tipus de vi particular, de raïms madurs, tànnic, apte per la guarda; aquest tipus de vi, gràcies al nostre clima, el fem cada any. No, és una altra cosa. Una sensació de fer vins diferents, una mica màgics, explosius de fruita, d’energia, d’equilibri…
No crec, com alguns dels meus col·legues, que l’enòleg hagi de ser condemnat a donar llum als seus vins en el dolor perquè són grans i aquesta collita 2011 és per a mi una nova prova que no m’equivoco…
En ple hivern, els assemblatges ja estaven acabats i els vins dormien en bótes noves o usades, en dipòsits d’acer inoxidable o de ciment. Tastem els vins amb Michel Bettane, l’últim dissabte a l’hora de l’esmorzar, i en veure la seva cara, penso que va quedar estupefacte per la fruita i el resplendor de l’anyada a Roussillon. Un bon senyal”.