Aquesta anyada, és com si ens hagués projectat a mitjans dels anys 70.
Res és més plaent, quan arriba el mes de maig, que tornar-me a submergir dins de la collita de l’any precedent per explicar-vos com la vam viure.
Va començar malament. I va acabar d’una manera admirable. I et fa comprendre perquè els anys 70 encapçalen l’inici d’aquest escrit; època en la que, adolescent, travessava amb el vent a la cara el sud de Lubéron en el meu ciclomotor…
Tot va començar malament. Tres grans pluges, amb dos mesos d’interval, que van malmetre les nostres plantacions. Potser sabeu que hem començat enguany amb la rehabilitació d’un vessant abrupte, a ple nord, per a plantar una mica de pinot noir. Sí, ho se, una idea estranya. Ja em vaig fer aquesta reflexió quan tres pluges seguides a l’octubre i de nou al març, es van emportar tota la nostra feina. Hivern fred, primavera glacial, pluviometria superior en un 15% a la mitjana, una temporada dura. A la primavera, la nostra sempre aliada Tramuntana, decidí traint-nos i passant a l’enemic. En plena floració, temps gris i vent glacial van provocar una brima històrica, és a dir, una absència de fructificació de les flors, sobretot als terrers tardans de la vall d’Agly.
Afectà a les vinyes podades tard, al març, doncs les garnatxes i els grans terrers de Vingrau, van ser qui es van emportar la pitjor part d’aquesta calamitat. Més del cinquanta per cert de pèrdua, sens dubte, tot i que és difícil d’estimar. La nostra estratègia de tenir les vinyes extremadament parcel·lades (més de 100 parcel·les en 25 km al voltant del celler), fou de gran interès, fent-nos oblidar les limitacions del cultiu.
Després, però molt després, tot va ser perfecte. Sense excés de res, però sense faltar res. Una meteorologia normal, amb alts i baixos, però res que no es pogués gestionar. Bé, una pressió de míldiu (poc habitual aquí) molt fort, ens obligà a estar atents, sobretot al juliol, sense necessitat de planificar massa aviat els polvoritzadors i els tractors, sota pena de ser envaïts d’un míldiu en mosaic, amb una ràpida caiguda de fulles. I sense fulles, no hi ha bons fruits. De fet, quan hi penso, la clau de l’anyada 2013, fou la de comprendre que portàvem dues setmanes de retard com a conseqüència del fred, i que, contràriament als anys precedents, no les recuperaríem.
Fàcil? Sobretot fàcil parlar-ne a posteriori. Però a diari, canviar tot el funcionament d’una empresa canviant tots els seus hàbits de dues setmanes, res més difícil. Vacances canviades, tractaments canviats, veremadors canviats, feines en verd, veremes, finalment, vam ser nosaltres els que vam canviar totalment!
La verema, i amb 15 dies de retard presents, i ai d’aquells que no van entendre la cosa!: veremant aviat enguany, era impossible fer grans vins. Nosaltres vam acabar el 28 d’octubre, una data única en els darrers quinze anys. Més freqüent, segons els meus amics nonagenaris als anys setanta. I sí, a l’època, era habitual veremar a l’octubre. Mite? Realitat? Canvi climàtic? Canvi de gust (elaborant sobretot vins dolços, aquí, a l’època), no puc contestar. Però una cosa és certa: els vins del 2013 són petites bombes de fruita, amb una frescor sorprenent i una finesa de tanins excepcional.
Llavors, és la 2013 l’anyada del Languedoc-Roussillon? Evidentment, la resposta és sí. Encara no estem a “l’anyada del segle” com 2011 tot i que amb una qualitat excepcional per a tothom i amb uns volums rècord. Nosaltres tenim al voltant d’un 20% menys de vi, salvats per la parcel·lació i per la bona repartició de les nostres varietats. Però l’anyada serà, indiscutiblement, millor que en qualsevol altre lloc i els millors viticultors del Languedoc-Roussillon faran alguns dels millors vins de l’anyada. Estic tan convençut, que tinc pensat embotellar 300 doblemagnum de Vieilles Vignes per ajudar als pares de nens nascuts al 2013 😉
Descobreix els vins de la collita 2013 d’Hervé Bizeul (Clos des Fées) aquí.