“En matèria de vi, s’ha de donar pas al plaer abans que al prestigi”.
Paul Claudel

Pel que recordo molt abans de ser enòleg, les dites populars sempre han ocupat un lloc important a la meva vida. No els que parlen del temps, que sens dubte són vàlids allà on es van crear, però viatgen malament. No, aquells que marquen la vida i sobretot el treball diari, aquells que el meu primer “mentor”, Charlou, que morí l’any passat i que em repetí en confidència i amb un accent digne d’un llibre de Marcel Pagnol… No tinc temps d’explicar-los tots, però aquest any un d’ells em va intrigar per la seva exactitud i em vaig proposar trobar una raó científica…

El refrany que fa referència al volum de la collita futura, en vigília de verema, diu aproximadament una cosa així: “Quant més penses que tens, més reps, quant menys penses que hi haurà, menys encara tindràs”. Com bé es diu en aquesta dita, jo pensava que tindria una petita collita al 2012, però a última hora, els rendiments van ser… miserables. Tot el contrari al 2011, quan pensàvem que teníem uns raïms gens pletòrics… aquests van ser excepcionals. Una dita, una mica folklòrica, però que es verificà per duplicat? Fascinat pel sentit comú del camperol, vaig estar durant molt de temps pensant i buscant una raó rere el refrany. I vaig buscar sobretot a nivell meteorològic.

Inicialment, l’any fou clarament difícil. Especialment a la primavera, marcada pels terribles records de la pedra, dues vegades, sobre un 30% de les vinyes a principi del desenvolupament vegetatiu i un gran episodi de vent que arrancà alguns joves sarments, per la nostra consternació. Afortunadament, després d’un hivern fred i una primavera tardana, la vegetació va haver de donar una petita empenta i el pitjor fou evitat. No m’agrada queixar-me, però moralment, fou dur.

La gran parcel·lació de la vinya, amb feina costosa i complexa, aquesta vegada fou un actiu important. El final de la temporada estigué dins del normal, incloent una sequera pronunciada a l’agost, però amb un bonic període plujós el 6 d’agost i un temps nuvolós a Vingrau durant l’estiu evità tota cremada. Tan sols s’havia de vigilar el nivell d’oïdi, particularment virulent, però totalment controlat amb el sofre.

Les condicions sanitàries eren perfectes, i la collita, ni precoç ni tardana, començà amb les varietats negres, com de costum, el 10 de setembre. Però enguany els nostres dipòsits no es van omplir del tot, amb una collita un 20% inferior a la mitjana dels últims 10 anys…

Després d’alguns mesos de reflexió, finalment vaig recordar al meu antic professor de matemàtiques de segon, que m’havia fet entrar al cap la fórmula del volum de l’esfera (“ja sigui de ferro o de fusta…”). En poques paraules quan el diàmetre d’un gra de raïm es divideix per dos, el seu volum, que serà el vi que donarà, dividit per… vuit.

Al 2012, els gran eren veritablement petits, us ho asseguro. Però a canvi (siguem positius), com haureu comprès, la relació entre el suc i la pell era molt baixa, i per tant, els vins són molt concentrats, de guarda, òbviament. Romanguem positius!

Les fermentacions, sempre amb llevats indígenes, es van desenvolupar perfectament i ens vam passar el temps en silenci, mirant les belles extraccions naturals sense tractar d’extraure a tota costa, ja sabeu al que em refereixo.

Al no ser fill de camperol, no tinc aquest talent de lamentació permanent que vaig observar aquest any amb algun dels meus companys i no haig, com ells, de fer ús d’aquesta petita collita per a justificar els augments de preus. Ells em van provocar certes preguntes, sobretot aquelles que m’involucren… l’anyada d’abans de la pedregada o les gelades. Tinc un bon vi al celler, fins i tot molt bo. També estic segur de la seva increïble capacitat de millorar amb l’envelliment. Hi ha algun, per descomptat, però en la situació actual sembla important lluitar contra el frenesí de l’especulació que afecta al món del vi.

Descobreix els vins d’Hervé Bizeul de la collita 2012 aquí