Hosanna! Aquest és el mot que aclama l’arribada del Messies. En el moment que us escric, és una “Humitat” amb majúscula la que acollim, és a dir, més de… 1000 mm de pluja en menys de 2 mesos. Aigua pertot arreu, als rius, als corrents, a les vinyes, a les fonts, als bassals, agrons, granotes! Em sentia condemnat a ser Jean de Florette, i ara em trobo convertit en Manon des Sources.
Roussillon és decididament una contrada ben estranya, on tot és excessiu: l’aigua, la seva absència, la calor, el vent. Per al vinyater atrapat en aquest desordre climàtic, el missatge és ara molt clar: mai més no sabrà què esperar al gener, tot és possible, tot pot passar, i ha de trobar dins seu la força per resistir-hi, aquesta “invencibilitat” de la que parla Camus, que em sembla tan encertada…
Bona notícia. L’any passat us escrivia:
“Doncs bé, potser he fet el millor anyada dels meus 25 anys de carrera…”.
Doncs bé, a pocs dies ja de l’embotellament, l’anyada 2024 s’anuncia com una cosa única. La 2025 també, però aquesta la puc explicar, entendre les causes de la seva qualitat, mentre que la 2024 encara em sembla “mística”.
Però parlem de l’anyada 2025.
Al principi, semblava una cosa ja vista. Una mica més d’aigua a la tardor, però sempre amb un dèficit crònic. No gaire pluja a la primavera, però el que jo anomeno “l’aigua invisible”: aquesta humitat que ve del mar, aquestes rosades matinals degudes a les diferències de fluxos d’aire i de pressió als peus de les muntanyes calcàries, lligades a una ombra tardana, a un núvol ben situat.
Només es perceben a la sortida del sol, quan es recorren les fileres, amb les mans a banda i banda del cos, sentint les fulles cobertes de rosada, el sòl tou, els brots trencadissos com espàrrecs silvestres tendres.
El vinyater atent, com l’indi Chingachgook de Fenimore Cooper, també percep el perill, a diferència d’aquell que, llevant-se una hora més tard, no el veu. Anyada estranya en la que, tot i ser un any sec, el míldiu ha devastat les garnatxes d’aquells que no el van saber veure venir, reduint el potencial de producció del departament en ben bé una quarta part.
Algunes gotes aquí i allà, res d’extraordinari, però després de 2 anys amb una pluviometria inferior a la de Marrakech, nosaltres estàvem somrients. Els altres…
Potser recordeu els esforços intensos que hem fet durant 2 anys, cremant la tresoreria per salvar vinyes que s’estaven morint? Clarament, aquells que no han tingut el coratge o els mitjans per fer-ho, la millora del temps no ha tingut realment cap efecte sobre unes vinyes que ara ja són incapaces de recuperar la rendibilitat.
A la vigília del cap de setmana del 15 d’agost, vam començar a veremar una jove vinya de pinot, amb optimisme.
Bé, al vespre estàvem pensatius: menys gotims dels esperats, molt petits i, per tant, la primera tina mig buida…
I llavors es va aixecar un vent roent. I de nou: “adéu vedell, vaca, porc i llocada” –“adieu veau, vache, conchon, couvée”–. Tres dies d’una mena d’assecador gegant, a tota potència, que va venir a deshidratar les vinyes primerenques, entre elles la pinot noir.
No oblidaré mai la nostra cara de decepció, la d’en Jean-Yves, la de la Claire i la meva, visitant les vinyes el diumenge al vespre, preguntant-nos com ens en sortiríem…
Dilluns, mentre jo em doblegava sota la pressió i en Jean-Yves es posava la faixa de suport, símbol d’un lumbago incipient (cadascú té la seva manera de somatitzar l’estrès ;-)), tots tres vam posar en comú les nostres energies i experiència per intentar trobar una estratègia de triatge.
I després, al celler, no abaixar MAI els braços, dir-nos que trobaríem camins, confiar en el poder de resiliència del nostre raïm.
La primera bona notícia: els pinot són senzillament magnífics, en particular Aimer, Rêver, extraordinari enguany, i, és clar, 100 Phrases, amb la producció més gran des de la creació de la cuvée. La temptació hi és: poder-ne guardar per a una comercialització a 30 anys vista, com hauria de ser el cas de tots els vinyaters. Donem exemple…
Després va arribar la verema de totes les parcel·les destinades a Les Sorcières, de nit per als blancs, amb un ritme sostingut, un tempo de festa a Eivissa tal com me l’imagino, no havent-la viscuda mai (proveu Offshore de Chicane per fer-vos-en una idea ;-)). En David es va incorporar a l’empresa l’any adequat i va venir a alleujar en Serge, la verema del qual va ser, com a mínim, Rock & Roll…
Resultat: Super Sorcières!
Al final d’aquest període, una cosa era clara: un cop més, els rendiments amb els que havíem somiat no es van assolir mai, i això a tot el departament. Després dels 14 hl/ha del 2023 i dels 22 hl/ha del 2024, podem considerar els 28 hl/ha del 2025 com una benedicció. I, sobretot, crec sincerament avui que és la raó principal de la qualitat dels vins del Clos des Fées.
Les grans anyades de la història del vi francès han estat gairebé sempre –amb poques excepcions– anyades de baixa producció i, més enllà de l’energia, l’amor, l’atenció i els enormes mitjans materials i humans que aboquem cada dia a les nostres vinyes, la natura ens retorna en qualitat, energia, concentració i equilibri allò que ens pren en volum.
I així és amb un somriure que us anuncio un altre gran anyada al Clos des Fées, amb l’orgull d’haver posat en ampolla, en 27 veremes, només vins formidables. La qualitat dels vins continua sent el nostre únic secret d’èxit; així li ho he dit també a en Gaspard, que comença a treballar amb nosaltres: és tan simple com això.
Però parlem una mica dels vins, si us sembla bé.
La Petite Sibérie està a l’altura de la seva reputació. Un vi senzillament increïble. Com ho és també el Post-Scriptum 2023, actualment absolutament irresistible per la seva sensualitat més pura.
El Clos des Fées, sempre fidel al seu equilibri entre potència i sensualitat de textura, aquest any hem criat alguns lots de carinyena per separat; observar-ne l’evolució durant la criança és fascinant, amb sorpreses… i també decepcions. Deixem-los temps.
El Vieilles Vignes encara s’ha d’acabar d’afinar en els assemblatges: aquest vi ho té tot però… encara podem fer-ho millor, probablement desclassant algunes peces del Clos des Fées en criança per trobar aquest punt just entre energia i dolçor, intensitat i abandonament que, després d’uns anys de guarda, fa d’aquesta ampolla de fons de celler una necessitat.
Aquest any també hem dubtat sobre arrencar el sémillon… Quatre anys sense producció ja no és coratge, és obstinació. Només en produirem mig muid de Faune avec son Fifre…, blanc, és a dir, unes 600 ampolles, excel·lent.
Contents de reservar-lo als clients a l’Avançada a un preu totalment desconnectat dels seus costos de producció. Esperem que el 2026 sigui generós; si no, temo que patirà el mateix destí que el domini que l’ha inspirat, Laville Haut-Brion. La 2026 podria ser l’última anyada d’aquesta cuvée. Així és la vida…
Finalment, com ja és tradició, magnums de De Battre mon cœur reservats i exclusius per als nostres clients a l’Avançada.
Una carta una mica llarga enguany, però volia prendre’m una mica de temps i espai per explicar-vos aquesta anyada.
Esperant comptar amb vosaltres també aquest any –o, qui sap, per primera vegada– entre els nostres clients a l’avançada, creieu, estimats amics, en la meva passió intacta i sincera.
P.S.: Després d’haver practicat la llei de l’atracció visualitzant la pluja, d’haver recorregut a un xaman per posar-me en contacte amb Tlalocantecuhtli –aquell que fa brollar l’aigua, per als asteques– vaig anar a defensar la causa del Roussillon davant Santa Rita, patrona de les causes perdudes, com tothom sap.
No sé a qui he d’agrair-ho, però ara plou gairebé sense parar des de fa 2 mesos, i miro el meu fill, Noè (sic), amb curiositat, preguntant-me si no hauria de començar a construir…
Quin ofici més curiós!